El fenomen de La bola negra m’ha fet pensar molt en Federico García Lorca aquests dies. Em sembla veure’l per les parades més insòlites de l'L1 de metro, o mentre esmorzo — trobo que hi ha poques coses més folklòriques que una torrada amb oli d’oliva—, o quan penso en el meu avi, tocant la guitarra flamenca al seu pati.
Totes aquestes ombres m’han dut de nou a un llibre que vaig llegir per primer cop quan tenia setze anys, i que, d’alguna manera, encara m’acompanya. Mentre el Romancero gitano semblava l’elecció més natural per a qui just comença a endinsar-se en l’univers lorquià, la meva vanitat adolescent va portar-me a l’obra menys evident, plena d’imatges estranyes que no acabava de comprendre però que vaig jurar i perjurar sentir íntimament: Després de llegir Pequeño vals vienés per primer cop, vaig assegurar-li a tot aquell que em volgués escoltar que em tatuaria «tu boca y los ecos» a l’avantbraç esquerre.
Amb els anys —i la pell encara intacte—, aquella estranyesa no ha desaparegut, però sí que ha canviat de lloc. Avui, la Nova York de Lorca em serveix per mirar Madrid des de l’acampada de Sol, o una París en flames des de la plaça de la République. La multitud, el capital, i l’alienació a mig camí entre tots dos: tot això ja ho era Poeta en Nueva York, l’any 1930. Potser per això em va marcar tant amb setze anys, i potser per això hi torno ara.
La ciutat que devora l’individu
Poeta en Nueva York va ser escrit entre el 1929 i el 1930, durant l’estada de Lorca a la Universitat de Columbia, però no es va publicar per primera vegada fins quatre anys després del seu assassinat, el 1940. Tot i que es diu que Lorca tenia el compromís d’impartir una sèrie de conferències en universitats novaiorqueses, el poeta espanyol marxa a Nova York fugint, en part, del desengany amorós que li provoca la ruptura amb l’escultor Emilio Aladrén.
Quan el 1931 li pregunten per l’essència de l’obra, el granadí assegura que aquesta constitueix una «interpretación personal, abstracción impersonal, sin lugar ni tiempo, de aquella ciudad mundo. Un símbolo patético: sufrimiento». Aquesta confessió, malgrat el seu hermetisme, s’ha utilitzat des d’aleshores com una brúixola per desxifrar el significat de l’obra, i s’ha convertit en el fil conductor d’algunes de les anàlisis més destacades que se n’han fet fins avui. Així doncs, l’aclamada anàlisi de María Clementa Millán en l’edició de Cátedra distingeix dues nocions que marquen l’eix del recull de poemes: la ciutat i el poeta.
Lorca defineix la ciutat que vertebra tot el poemari com una abstracció impersonal, sense lloc ni temps, sobre la qual projecta la deshumanització i el caos que genera el capitalisme exacerbat. En contraposició amb el món interior del poeta, presenta la ciutat com un mecanisme de destrucció dels valors humans, on es respira mort i solitud.
El jo poètic, d’altra banda, constitueix l’eix principal de la resta de poemes, de to molt més personal. A Poeta en Nueva York, amb un estil inevitablement surrealista i un sentit renovat del jo líric, Lorca s’allunya de la figura tènue i desdibuixada a què queda relegat a Romancero gitano per obrir-se en canal i reclamar a crits la llibertat d’exercir el seu «amor humano», tal com expressa a Poema doble del lago Edem.
Amb aquestes bases, l’objectiu d’aquest assaig és defensar que, malgrat l’aparent dicotomia entre ciutat i poeta, aquestes dues nocions no només estan intrínsecament relacionades, sinó que conflueixen en una gran quantitat de poemes. Entre aquests, Navidad en el Hudson és l’exemplificació perfecta de com Lorca confecciona una crítica a la societat novaiorquesa en declivi que, alhora, serveix d’al·legoria del seu propi patiment.
Navidad en el Hudson: el patiment individual i la crítica social
¡Esa esponja gris!
Ese marinero recién degollado.
Ese río grande.
Esa brisa de límites oscuros.
Ese filo, amor, ese filo.
Estaban los cuatro marineros luchando con el mundo.
con el mundo de aristas que ven todos los ojos,
con el mundo que no se puede recorrer sin caballos.
Estaban uno, cien, mil marineros
luchando con el mundo de las agudas velocidades,
sin enterarse de que el mundo
estaba solo por el cielo.
El mundo solo por el cielo solo.
Son las colinas de martillos y el triunfo de la hierba espesa.
Son los vivísimos hormigueros y las monedas en el fango.
El mundo solo por el cielo solo
y el aire a la salida de todas las aldeas.
Cantaba la lombriz el terror de la rueda
y el marinero degollado
cantaba al oso de agua que lo había de estrechar;
y todos cantaban aleluya,
aleluya. Cielo desierto.
Es lo mismo, ¡lo mismo!, aleluya.
He pasado toda la noche en los andamios de los
[arrabales
dejándome la sangre por la escayola de los proyectos,
ayudando a los marineros a recoger las velas desgarradas.
Y estoy con las manos vacías en el rumor de la
[desembocadura.
No importa que cada minuto
un niño nuevo agite sus ramitos de venas,
ni que el parto de la víbora, desatado bajo las ramas,
calme la sed de sangre de los que miran el desnudo.
Lo que importa es esto: hueco. Mundo solo.
[Desembocadura.
Alba no. Fábula inerte.
Sólo esto: desembocadura.
¡Oh esponja mía gris!
¡Oh cuello mío recién degollado!
¡Oh río grande mío!
¡Oh brisa mía de límites que no son míos!
¡Oh filo de mi amor, oh hiriente filo!
El poema segueix la línia de la resta de composicions que el precedeixen, dins el capítol de Calles y Sueños. L’esponja grisa amb què s’obre el poema fa referència al mateix riu Hudson, que li dona nom. El mariner degollat esdevé, doncs, una al·legoria de l’ésser humà ofegat per la societat. Al final d’aquesta mateixa estrofa, Lorca torna a al·ludir al riu cap al qual es veu abocat el mariner i s’hi refereix com a «Esa brisa de límites oscuros (...) Ese filo, amor, ese filo». Veiem, doncs, com el riu Hudson ofega el mariner degollat de la mateixa manera que la societat capitalista en acceleració mata l’individu. Els «límits foscos» i el «fil» en què Lorca insisteix tant actuarien, per tant, com a metàfores de la mort.
A l’estrofa següent, el poeta continua dibuixant l’esquema de la societat que planteja: «Las colinas de martillos y el triunfo de la hierba espesa» i «los vivísimos hormigueros y las monedas en el fango». Aquestes imatges podrien fer referència a la industrialització i a l’amuntegament de les masses —els formiguers plens de vida com a imatge dels gratacels de la ciutat—, tot plegat emmarcat en un «mundo de aristas que ven todos los ojos y de agudas velocidades» contra el qual els mariners han de lluitar. Lorca acaba aquesta primera part del poema equiparant «El mundo solo» amb «el cielo solo», desproveït d’aire, ja que aquest es troba «a la salida de todas las aldeas». Això podria respondre a la contraposició que el poeta estableix contínuament entre la ciutat i la natura: considera que caldria tornar a aquesta última. El poble representaria, doncs, l’antítesi de la ciutat i concentraria tot l’aire que ja no es troba al cel, ara buit.
Més endavant apareixen els primers indicis del jo poètic dins el poema: «He pasado toda la noche (...) dejándome la sangre por la escayola de los proyectos, ayudando a los marineros a recoger las velas desgarradas». Tanmateix, malgrat aquest sacrifici, el poeta es troba «con las manos vacías en el rumor de la desembocadura».
Finalment, el paràgraf conclusiu, constituït per la repetició dels primers versos del poema, és extraordinàriament significatiu. D’una banda, la naturalesa cíclica de la composició deixaria entreveure que aquest paisatge de desolació i injustícia està condemnat a repetir-se mentre es perpetuï el sistema que el sosté.
Aquesta idea queda reforçada per versos com «Alba no. Fábula inerte», que donen a entendre que no s’albira cap demà més enllà d’aquesta faula inerta i, per tant, inalterable. D’altra banda, aquesta mateixa estrofa final exemplifica la interacció que es produeix en el poema entre la crítica social i l’univers interior de Lorca, ja que fa referència al desamor que ha patit. Això es reflecteix en la modificació respecte de l’inici que suposa l’ús de pronoms possessius: Lorca parla ara del seu coll degollat pel seu propi riu de solitud i angoixa i, finalment, del tall feridor del seu amor, en el final cíclic: «¡Oh filo de mi amor, oh hiriente filo!». Recuperem, doncs, la metàfora de la mort que el poeta introdueix al començament del poema, on utilitza el terme «filo» per referir-se al límit entre la vida i la mort que representaria el riu Hudson. En aquesta repetició de l’estrofa, però, Lorca parla de límits que ja no són els de la ciutat, sinó del tall corrosiu del seu amor.
S’estableix, per tant, una clara reciprocitat entre el sofriment íntim de Lorca i el llenguatge que utilitza per dibuixar la imatge d’una ciutat despietada que devora els éssers humans, de la mateixa manera que l’amor de què parla el va corroir a ell mateix. Un exemple clar d’aquesta dualitat és el riu Hudson —esmentat al poema com una esponja grisa—, que simbolitza, d’una banda, la societat desnaturalitzada i, de l’altra, el pou de solitud i tristesa en què Lorca s’enfonsa al final del poema. El poeta també equipara, en certa manera, el patiment que provoca la lluita dels «cien mil marineros contra el mundo que estaba solo por el cielo» amb el seu propi patiment, tot i que es tracta de penes de diferent índole. D’aquesta manera, compleix també el propòsit de denúncia social que comparteixen els poemes dedicats a la crítica de la «ciutat» com a concepte.
Dos mons en diàleg
Tot i que, inicialment, podríem arribar a arxivar aquesta composició dins la secció de poemes que tenen com a nexe el concepte de «ciutat» —i, per tant, la crítica que se’n fa—, la presència tan clara d’al·lusions a la crisi personal de Lorca reforça la idea que tots dos conceptes —tant la crítica a la ciutat deshumanitzadora com el jo líric profundament turmentat— es retroalimenten mútuament al llarg del poema.
Així doncs, tot i que hi ha una crítica contundent a la societat de consum, aquesta no apareix al poema únicament com a tal, sinó també com una al·legoria dels sentiments del mateix autor des del moment en què Lorca reclama per a si mateix el jo líric. Tant se val si és el paradís capitalista novaiorquès o l’Espanya que expulsa i condemna qui no cap dins els seus marges estrets; la ferida individual no pot extirpar-se de la maquinària social que la perpetua. Lorca ho sabia. I gairebé un segle després, l’homenatge dels Javis ens apropa a tots a comprendre-ho una miqueta més.