M’assec cada dia a tres quarts de tres de la tarda a la mateixa cadira de la biblioteca, d’una manera gairebé religiosa. Realment, he estudiat aquest lloc amb molta minuciositat: el reflex del sol que entra per la finestra dibuixa un angle exacte que fa que la llum no em sigui feixuga, ja que la petita línia il·lusòria provinent del sol cau sobre una taula antiga de fusta, a prop de la finestra, i li dona un efecte quasi diví, envoltada pels cantons d’armaris que segurament tenen els mateixos anys que la pobre taula.

En canvi, la visió panoràmica de la sala no és ben bé la meva preferida, però sí la més silenciosa. Trobo a faltar molts cops el soroll dels cotxes, l’horrible toc de botzina que em fa adonar que no visc asseguda en una cadira.

Dos quarts de vuit. Soc al metro anant cap a casa. M’he vist obligada a córrer per agafar-lo; sé que el següent passa d’aquí a set minuts, però en set minuts poden passar moltes coses.

En set minuts potser no em dona temps de passar pel súper per culpa d’una cua extensa que, possiblement, set minuts abans no hi era. En set minuts, si no hagués agafat el primer metro, m’hauria trobat algun company de la facultat que fes el mateix trajecte que jo i m’hauria vist obligada a mantenir una conversa amb ell sobre què penso de la relació entre representació, mirada i responsabilitat ètica davant el dolor de l’altre, mentre ell m’exposaria tot un immens corpus literari i hauria de tornar a l’inici de tot: per què és important el tercer text del dossier de cara a l’examen final, que, per la meva cara, sap perfectament que no em llegiré, i jo no hauria de fingir sentir-me malament.

Per sort, aquest possible espectre temporal no passarà, perquè he arribat a temps abans dels set minuts. Efectivament, no hi ha cua al supermercat.