La Barcelona de la Gauche Divine, amb la seva despreocupació burgesa i la seva fe gairebé insolent en el plaer, obre También esto pasará amb el retrat d’una manera d’entendre la vida que troba continuïtat en la mare de Blanca: Lliure, hedonista i emocionalment esquiva; la seva curiosa manera d’estimar deixa una empremta decisiva en la seva filla.

Més enllà del viatge nostàlgic, però, el flashblack esdevé la clau d’una història que, arran d'una mort, es pregunta què heretem d’aquells que perdem i com aprenem a conviure amb allò que deixen enrere. Dirigida per María Ripoll i basada en la novel·la homònima de Milena Busquets, la pel·lícula segueix a la Blanca en el seu retorn a Cadaqués, on el dol es barreja amb el desig, el plaer i les contradiccions d'estar viva.

Aquest viatge no és només físic, sinó una immersió en la memòria i l’emoció, on el record es barreja amb la sensualitat i la ironia i ofereix una mirada íntima i contemporània sobre com es viu i es resignifica el dolor. Amb intenció de fer servir l’estètica com a contrapès d’una trama que, per la seva naturalesa, no dona gaire de si; Ripoll ens recorda en ocasions a Luca Guadagnino amb la manera en què juga amb els paisatges, els colors i l’estiu, a qui converteix en coprotagonistes intencionats.

Així doncs, molts dels fotogrames semblen triats no per qüestions de ritme o narrativa sinó com a carta d’amor a Cadaqués, al més pur estil de “Call me by your name” amb el poblet italià de Crema. Sense discursos espectaculars o girs dramàtics, i amb el mateix ritme pausat i contemplatiu que caracteritza al gegant italià, la pel·lícula convida l’espectador a la introspecció submergint-se de cap en les reflexions íntimes i contradictòries de la Blanca.

Ripoll signa, doncs, una obra de transició: estèticament refinada; emocionalment deshidratada. Malgrat els esforços de Marina Salas per insuflar vida al personatge, la narració pateix d’una “melanostàtica” —una fusió de malenconia i inèrcia narrativa— que dispersa les escenes entre la contemplació i l’esbós. La direcció, si bé sensible i respectuosa, a vegades es queda en la superfície i no aprofundeix prou en la complexitat emocional del material original, fet que deixar una sensació de lleugeresa en els moments més crucials. Potser perquè, en el fons, ens costa mirar de cara el dolor que no esclata. I l’escena final, de caire absolutament rodona (evocant al títol), així com ambigu, formula una qüestió envers la situació plantejada: ¿podem viure lleugers sense fer-nos irresponsablement frívols?