Carles Viñas ha dedicat més d'una dècada a desmuntar el pànic moral que va envoltar una de les subcultures més incompreses de la història recent: els skinheads. A través d’un rigorós treball acadèmic recollit al seu llibre “Rapats”, el doctor en Història Contemporània pretén traçar l'evolució real del moviment: des d'un naixement multietnic i apolític als barris obrers britànics, fins a la seva arribada tardana a l'Estat espanyol com a vàlvula d'escapament postfranquista. En un context actual marcat per la uniformitat estètica i la desafecció, Viñas analitza què queda d'aquella ràbia de carrer.

Un origen multiètnic i l'arribada tardana a la Península

La imatge preconcebuda de la persona skinhead sol anar lligada a la militància extrema i al racisme, però la història dictamina precisament el contrari. Viñas explica que als anys seixanta l'arribada d'immigrants jamaicans a la Gran Bretanya va propiciar una fusió cultural als barris de classe obrera baixa. "D'aquesta interacció apareix una subcultura nova que va prenent elements dels dos grups a nivell estètic i musical", assenyala. L'historiador deixa clar que els orígens dels skins són multiètnics i que, inicialment, la política no hi tenia cap paper, ja que era un moviment juvenil centrat a compartir espais d'oci i de ball.

La politització no va arribar fins a finals dels anys setanta. Segons relata Viñas, la crisi del petroli, la recessió econòmica britànica i les dures polítiques del govern de Margaret Thatcher van ser el brou de cultiu perfecte perquè un corrent minoritari adoptés postulats d'extrema dreta. Això va fragmentar l'escena, originant ràpidament una reacció antagònica amb l'aparició de faccions antiracistes i d'esquerres.

A l'Estat espanyol, però, aquest fenomen va arribar amb força retard. L'autor apunta que la dictadura franquista va bloquejar l'arribada massiva d'influències internacionals. No va ser fins al 1980, amb el contacte amb joves francesos que estiuejaven a la costa catalana i la relaxació del control social, que els joves locals van començar a adoptar aquesta subcultura. Tal com descriu Viñas, l'arribada d'aquests moviments va ser viscuda com un autèntic esclat d'escapament per a una generació que necessitava gaudir d'una llibertat fins llavors inèdita.

El pànic moral dels anys noranta

L'eclosió sobtada d'aquestes tribus va generar un desconeixement absolut per part de les institucions, la policia i la societat. Viñas recorda que, amb el pas del temps i la conversió del moviment en una moda, l'estètica es va multiplicar de forma visible als carrers. No obstant això, aquesta visibilitat es va girar en contra seva.

"Això, unit segurament als episodis de violència protagonitzats vinculats al futbol i als grups radicals, els atorga una presència mediàtica desmesurada", subratlla l'historiador. Aquest tractament va amplificar una alarma social on, com lamenta el doctor, es va generalitzar posant tota la subcultura sota l'etiqueta del neonazisme. Aquesta demonització va generar un rebuig social profund i un augment de les actuacions policials, fins que el focus mediàtic i la por de la ciutadania es van desplaçar cap a nous fenòmens urbans, com les bandes llatines.

L'extinció de la tribu urbana i la uniformitat digital

Avui dia, d'aquella ràbia originària gairebé no en queda res més enllà de la nostàlgia i de la seva explotació comercial. Viñas sosté que actualment patim una paradoxa: vivim en l'època del major individualisme, però alhora assistim a una homogeneïtzació total de la joventut. "Ara vas a l'institut i veus una generalització, una uniformització de l'estètica, els mateixos pentinats, els mateixos colors; no hi ha les diferències que hi havia abans", detalla l'autor per il·lustrar la mort de les subcultures de carrer.

A més, l'historiador apunta que hi ha una evident manca de relleu generacional. En aquest sentit, assenyala que és absurd parlar dels skins com a cultura juvenil en l'actualitat, ja que els pocs grups que mantenen l'essència: “Agrupats sota etiquetes fluixes i sense carnets, són en realitat veterans de quaranta o cinquanta anys. Sumat a la infinita multiplicitat d'opcions d'oci actuals i a la creixent desafecció política dels joves davant la frustració laboral i d'habitatge, ha fet que la necessitat adscriure's a una tribu per construir una identitat pròpia hagi desaparegut per complet”.

Onze anys d'investigació per fugir de la Guerra Civil

L'interès de Viñas per aquesta subcultura, que el va portar a dedicar-hi la seva tesi doctoral durant més d'una dècada, va néixer de la voluntat de buscar un nínxol inexplorat. Segons confessa el mateix historiador, volia allunyar-se dels estudis sobre la Guerra Civil perquè entenia que “era un període ja molt cobert”, i en aquell moment “no existia cap tipus de bibliografia científica sobre els skins en català o castellà”.

Embarcar-se en un projecte d'aquesta magnitud requeria una gran passió inicial, tot i que el professor adverteix amb humor sobre el desgast acadèmic: assegura que per fer una tesi necessites un tema que t'agradi molt, però avisa que inevitablement "al final acabaràs fart" després de conviure-hi tants anys. Malgrat tot, Viñas destaca que allò que més l'ha fascinat de la cultura skinhead és la seva impressionant capacitat d'adaptabilitat: “Ha estat capaç de sobreviure des dels anys seixanta, superant episodis de violència, criminalització i crisis, convertint-se en un estil global i complex que encara avui resulta enormement atractiu per a l'anàlisi de les ciències socials”.